Si ens basem en organismes de renom del nostre país que lluiten per defensar i promoure aquest dret, trobem la unitat UTAC (Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació i Habilitació).
Segons aquesta unitat, els sistemes augmentatius de comunicació “són formes d’expressió alternatives a la parla per a persones que no l’han adquirida o que l’han perduda per causes diverses. Inclouen recursos tecnològics, com els comunicadors electrònics amb veu i els ordinadors personals, adaptats per tal que puguin utilitzar-los fins i tot persones sense ús funcional de les mans. També inclouen altres formes de comunicació basades en els gestos i els signes manuals o en productes de suport de baixa tecnologia com els plafons de comunicació”.
L’Associació Americana de la Parla, Llenguatge i Audició (American Speech Lenguage Hearing Association- ASHA 1989) defineix la Comunicació Augmentativa i Alternativa com una “ àrea de la pràctica clínica que intenta compensar els patrons de dificultats i/o discapacitats dels individus amb desordres severs de comunicació” així mateix també emfatitza la importància que les intervencions per implementar un SAAC “han de ser multimodals, d’aquesta manera sempre s’han de tenir en compte les capacitats comunicatives que té l’individu, incloent-hi qualsevol forma de parla residual o vocalitzacions, gestos, signes i comunicació assistida” (ASHA,1991).
Fem crida a poder continuar treballant, investigant i publicant sobre “què” entenem per SAAC, “qui” se’n pot beneficiar, “com” s’utilitzen, “quan” els hem de menester i “perquè”.
Comunicar-se és un dret que tota persona té
